L'agost dins una illa

Durant el mes d’agost la nostra nova casa i treball va ser una petita fàbrica de melmelades situada a la coneguda Île d’Orléans. Una breu explicació d’aquest indret no anirà malament per a ningú, al contrari potser us agafen ganes de visitar-lo algun dia.

 

L’Île d’Orléans és una gran illa situada al riu Sant Llorenç, al nord de la ciutat de Quebec. Durant l’època de la colonització va convertir-se en el primer assentament dels francesos al arribar a la regió, abans que fundessin la ciutat del Quebec a pocs quilometres riu avall. La situació de l’illa els permetia controlar les ribes i el riu, era una primera protecció abans d’arribar a la ciutat. Actualment l’interès per aquesta illa és totalment diferent, s’ha convertit en un referent turístic. La població es composa de 7500 habitants permanents que es dupliquen durant la primavera i l’estiu degut a les segones residències que hi ha, i també cal sumar-hi els milers de turistes que hi van a passar el dia o hi fan nit.

 

Els nabius de l'illa els trobes a tots els mercats
de la regió.
Foto de P. Tarrés

La pregunta és: de què viuen tota aquesta gent? Doncs principalment de l’agricultura i el turisme. Els conreus típics pels que es coneix l’illa son les maduixes, les mores, els nabius i els gerds, però també cultiven altres verdures. Aquests conreus més dolços son repartits arreu de la província del Quebec. Tot el centre de l’illa està compost de camps única i exclusivament dedicats al conreu de temporada (primavera i estiu, durant l’hivern la neu ho cobreix tot). Per treballar tots aquests conreus arriba molta mà d’obra provinent de l’Amèrica Central i de l’Amèrica del Sud. Les jornades laborals s’allarguen fins a 10 o més hores al dia, amb unes condicions molt dures. Però la part bona d’aquests assalariats és que durant l’hivern tornen als seus respectius països amb la família i viuen de la renda d’atur que els proporciona Canadà com a residents temporals. Alguns d’ells porten més de 20 anys fent aquesta feina. Per altra banda,  l’activitat en el sector turístic arrenca amb l’arribada dels primers turistes pels vols del mes de maig. Els petits negocis artesanals que s’hi troben son molt variats: sidreries, fleques, botigues d’art, formatgeries i la confitureria on vam estar nosaltres. Amb un dia tens temps de recórrer tota l’illa amb cotxe per visitar-la.

 

I què fèiem nosaltres per l’illa?

 

La nostra caseta de jardi
Foto de P. Tarrés

La nostra nova “casa” va ser tota una sorpresa. L’indret era idíl·lic, un antic graner totalment reformat que albergava la botiga de melmelades i un bar a la part inferior i a la part superior un apartament immens que llogaven durant la temporada d’estiu. A l’altre banda d’aquest edifici hi havia una antiga casa de pagès reformada on hi vivien els amos del negoci. El tercer edifici de la finca era la nostra caseta que vam compartir amb quatre inquilines: gallines ponedores. L'avantatge eren els ous frescos cada matí. Quan l’apartament de sobre el graner quedava lliure fèiem el trasllat cap allà i la veritat es que s’hi estava de conya, ni punt de comparació amb la caseta (però van ser poques nits, durant l’estiu sempre està ocupat per altres hostes).

 

 

L'antic graner que alberga la fabrica i botiga de melmelades
Foto de P. Tarrés

Un cop instal·lats vam començar a veure que la nostra feina allà no tindria gaire res a veure amb la preparació de melmelades. També era d’entendre perquè ja tenien el seu propi equip totalment assegurat i nosaltres estem aquí com a turistes i no podem treballar de forma il·legal. La nostra principal tasca durant aquest passat mes d’agost va ser la de cuidar-nos del manteniment exterior de la finca: jardineria, petits treballs de construcció i reparació de l’edifici (aquí els edificis estant construïts tots amb fusta i amb el pas dels anys aquest material s’acaba podrint i s’han de d’anar reparant aquests desperfectes) i neteja de la botiga i l’apartament.

 

La petita "platja" on vam poder disfrutar d'un bon bany
Foto de P. Tarrés

I que fèiem durant les nostres estones lliures, doncs la veritat el lloc era molt bonic i tot el que vulgueu, però en realitat poca cosa hi havia a fer. El principal problema era que la illa estava minada de propietats privades, pocs eren els llocs públics on podies caminar sense trobar-te un cartell de “prohibit el pas” o “propietat privada”. Era quasi impossible accedir a la riba del riu, perquè també estava plena de propietats privades. Només hi havia una petita “platja” a la població de Saint-Jean d’ús públic. L’altre problema era el transport, per arribar a la ciutat de Quebec hi havia un servei de bus de dilluns a divendres, els caps de setmana no podies sortir de l’illa si no tenies transport propi o fent autoestop. Per sort durant la segona setmana d’agost vam tenir visita de la família i això ens va permetre poder visitar l’illa en la seva totalitat i altres indrets propers.

 

 

Unes quantes fotos sempre ajuden...

 

 

L'antiga casa reformada de la propietat
Foto de P. Tarrés

 

Un dels projectes que vam dur a terme va ser construir una valla de fusta al
costat de la caseta per tenir més privacitat (tenien pocs veïns, 2 en total, però pel que es veu no es queien gaire bé).
Foto d'A. Casademont



Les nostres companyes de "pis": 4 gallines ponedores
Foto d'A. Casademont 
 

 

La Chute Montmorency, cascada situada just davant del pont que creua cap a l'illa
Foto de P. Tarrés

 

 

Parc Nacional Jacques Cartier
Foto d'A. Casademont

 

 

El riu és el principal protagonista del Parc Nacional Jacques Cartier
Foto d'A. Casademont

 

 

Si, també vam fer la típica activitat d'anar a veure balenes a la población de Tadoussac i val molt la pena
Foto de P. Tarrés

 

 

 

 



La ciutat de Quebec

Després de gairebé dos mesos instal·lats en les immediacions de Quebec (Neuville i l’Île d’Orléans) hem pogut conèixer tots els racons de la ciutat. Per això he decidit fer una entrada amb un aire una mica més turístic perquè crec que es una ciutat que s’ho mereix i val molt la pena deixar-s’hi caure si algun dia visiteu la província de Quebec.

 

Comencem per la part antiga

 

El majestuós Château de Frontenac
Foto de P. Tarrés

La primera visita que vam fer a la ciutat va ser a inicis de juliol, moment en que s’estava celebrant el Festival d’été de Québec i els carrers anaven plens de gom a gom un dimarts a la tarda. Cada any es realitza aquest festival de música internacional on hi actuen un centenar de grups vinguts de diferents països i on hi assisteixen milers de persones de la província, altres parts de Canadà. Aprofitant doncs aquest festival vam començar a conèixer la zona de l’Old Québec, la més emblemàtica de la ciutat. La Place d’Youville és un molt bon inici de trajecte. S’hi troba una gran portalada sota l’antiga muralla que envolta la part antiga que dona accés al conegut carrer de Saint-Jean, ple botigues i restaurants. Enfilant cap amunt pots arribar fins al famós Château de Frontenac, un hotel de luxe de finals del segle XIX dins un magnífic edifici que es pot veure des de tots els racons de la ciutat. Al costat es troba la Terrasse Dufferin, un mirador que ofereix una esplèndida vista del riu Saint Laurent, el port i més enllà el pont que condueix a l’Île d’Orléans. Baixant cap al riu ens dirigim cap al Petit Champlain, l’antic barri on vivien els treballadors del port. Durant el primer quart del segle XX la feina al port va començar a disminuir i els treballadors i les seves famílies van abandonar els domicilis. Perquè no caigués en desús l’ajuntament de la ciutat va decidir remodelar-lo i convertir-lo en una zona de botigues i restaurants. Sembla que estiguis passejant pel barri d’una ciutat de la França del segle XIX i no per una ciutat nord-americana.



Barri del Petit Champlain
Foto de P. Tarrés

Caminant pel port vas deixant enrere la part antiga de la ciutat i comences a veure la zona més moderna i industrial al costat del riu fins arribar al port esportiu, indret on es celebren diverses fires d’artesans durant l’estiu. En direcció cap al centre de la ciutat trobem un altre dels edificis que més ens va sorprendre de la ciutat: l’estació de tren (mireu-la vosaltres mateixos a la foto, millor que no us en foti un rotllo). A no gaires minuts d’allà es troba el carrer de Saint-Joseph, un carrer replet de botigues, bars i restaurants però que no té el mateix protagonisme que el carrer Saint-Jean a la part antiga de la ciutat.

L'estació de tren
Foto de P. Tarrés

 

Les zones verdes de la ciutat

 

Les Plaines d'Abraham
Foto de P. Tarrés

Si esteu cansats de tants edificis i asfalt anem a conèixer les zones verdes de la ciutat, que no son poques ni petites. Comencem pel Parc du Bois-de-Coulonge, una àrea boscosa, tal com indica el seu  nom, amb grans zones enjardinades. Ideal per passejar un dia calorós (per calor aquí les màximes a l’estiu son com a molt de 27ºC i es estrany que arribin a tant). Un cop acabat el recorregut d’aquest parc et trobes amb Les Plaines d’Abraham, un immens parc antigament utilitzat per a la defensa de la ciutat tal com evidencia una de les quatre torres construïdes amb aquest propòsit (Martello Tower) i on s’hi van lliurar algunes batalles entre francesos, anglesos i indis. Però avui dia té una funcionalitat molt diferent, s’hi troben diferents espais esportius públics (camp de futbol, de rugbi, de beisbol i carrils per als patinadors), àrees de pícnic i una magnifica gespa per fer una bona migdiada a l’ombra d’algun arbre. Els caps de setmana s’omple de gent que, aprofitant el bon temps de l’estiu, hi passen tot el dia amb la família o els amics. Al final del parc s’hi erigeix la immensa ciutadella que els anglesos van construir un cop van fer fora els francesos i es van fer amos i senyors de la ciutat i de la zona. Actualment encara està en funcionament i s’hi troba una guarnició de l’exèrcit canadenc, però també està oberta al públic.  

 

L’època sense neu

 

Els focs artificials que es realitzen
setmanalment durant el mes d'agost
Foto de P. Tarrés

Durant els mesos que dura l’estiu aquí, es duen a terme diferents festivals, concerts, espectacles i esdeveniments per tota la ciutat. Des de festivals musicals com el que ens vam trobar al arribar, fins a festivals d’època com el de la Nouvelle-France, fires d’artesans al costat del port, espectacles de circ al carrer i focs artificials ambientats amb diferents estils musicals. Com es nota que aquesta gent aprofita cada dia de l’estiu, perquè a la que arriba el fred a partir del setembre i la neu a finals d’any, no sortiran de casa fins el juny de l’any següent.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Bé, us ho imagineu una mica no? Vinga va, millor feu una ullada a les fotos...

 

La Place d'Youville, la muralla i la portalada d'entrada a la part antiga
Foto de P. Tarrés

 

El carrer Saint Jean
Foto de P. Tarrés

 

La rue du Trésor, plena d'obres i artistes locals
Foto de P. Tarrés

 

Panoràmica del riu, el Castell i el final del parc dels Plaines d'Abraham
Foto de P. Tarrés

 

El barri del Petit Champlain
Foto de P. Tarrés

 

Pintura a la façana d'un edifici del Petit Champlain
Foto de P. Tarrés

Pintura a la façana mostrant la part interior d'una casa de l'època al barri del Petit Champlain
Foto de P. Tarrés

 

Parc du Bois-de-Coulonge
Foto de P. Tarrés

 

Plaines d'Abraham, al fons l'edifici del Museu de Belles Arts de Quebec
Foto de P. Tarrés

Una de les quatre torres per defensar la ciutat i controlar el riu (Martello Tower)
Foto de P. Tarrés


 

La ciutadella, perfectament integrada en el paisatge
Foto de P. Tarrés
 

Pots fer un passeig per sobre la muralla que envolta la part antiga
Foto de P. Tarrés



La Terrasse Dufferin
Foto de P. Tarrés

Vista de la Terrasse Dufferin i el Château Frontenac
Foto de P. Tarrés

 

 

Anem a veure aquesta època més festiva de la ciutat...

 

 

 

Festival d'été de Québec
Foto de P. Tarrés

 

A la part antiga pots trobar diverses actuacions d'artistes de carrer
Foto de P. Tarrés



Enmig de la ciutat pots trobar-te aquest parc d'horts urbans de disseny amenitzat amb actuacions de diverses arts
Foto de P. Tarrés

Festes de la Nouvelle-France, la ciutat es vesteix de l'època dels seus fundadors i es duen a terme diversos esdeveniments
Foto de P. Tarrés



La part més "mediterrània" (per dir-ho d'alguna manera) que et trobes per la ciutat. Un "xiringuito" a l'aire lliure amb piscines per remullar-te els peus mentres fas la cervesa.
Foto de P. Tarrés



 

Sirop d'Érable



El xarop d'auró (Sirop d'Érable o Maple Syrup)
Foto d'A. Casademont

Canadà és un país que disposa de milers d’hectàrees de boscos i moltes espècies d’arbres. Alguns són utilitzats per a la construcció i altres com a font d’energia per escalfar les llars. Existeix una varietat d’arbre molt característica d’aquest país anomenat auró. No només es coneix perquè la seva fulla forma part de la bandera canadenca sinó sobretot pel xarop dolç que se n’obté. Al mateix carrer on estem vivint actualment, a la població de Neuville, s’hi troba una petita empresa familiar de producció de xarop d’auró que vam poder visitar i on ens van explicar tot el procés de fabricació d’aquest producte tant apreciat per tots els canadencs i canadenques i segur que per tots aquells que l’han provat.

 

Els tubs per on es condueix la saba extreta de l'arbre
Foto de P. Tarrés

El procés de fabricació del xarop d’auró és molt curt, la temporada comença a mitjans de març i s’acaba a finals d’abril degut a que és la millor època per recollir la saba d’auró. La saba extreta, similar a aigua dolça, conté un 3% de sucre. Tot el procés comença fent un petit forat a l’escorça de l’arbre i introduint-hi una pipeta connectada a una manega per extreure la saba que hi ha a l’interior de l’auró. En aquest petita fàbrica exploten un total de 540 arbres, tots connectats entre ells per una xarxa de tubs que son conduits, mitjançant el desnivell del terreny, perquè la saba vagi a parar en un gran dipòsit. La temperatura ideal per l’extracció hauria de ser de -5ºC durant la nit i entre 5 ºC i 10ºC durant el dia, assolellat i sense vent.

 

L'evaporador d'on es dur a terme tot el procés de fabricació
Foto de P. Tarrés

El següent pas és portar tota aquest saba utilitzant una bomba fins a l’edifici on tenen l’evaporador. Aquesta màquina funciona amb llenya i té una gran campana per aspirar tot el vapor que es desprèn del procés d’ebullició. A mesura que la saba es va evaporant es crea una major concentració de sucre en el líquid que es va precipitant en diferents tancs. Van regulant la temperatura de l’evaporador en funció de la pressió atmosfèrica. Aquesta part del procés té una durada d’unes 4 o 5 hores i sempre s’ha de supervisar per tal que tot funcioni correctament. També s’ajuden d’una màquina d’osmosis per aconseguir separar més ràpidament el sucre de l’aigua i disminuir el consum de llenya. El xarop obtingut en els processos anteriors conté impureses naturals no nocives generades a l’interior de l’arbre. El xarop, abans de ser enllaunat, es passa per un filtre per tal de separar les impureses. Així doncs, el pas final és posar-lo en llaunes o ampolles per a la seva posterior venda.

 

Un cop acabat aquest mes i mig que dura la temporada d’extracció i producció, posen alcohol en els tubs que passen pels diversos arbres per evitar que hi surtin fongs. En el cas d’aquesta empresa, la producció de xarop d’auró no es podria denominar d’orgànica perquè utilitzen alcohol per a la conservació del material. Cada any abans de començar la nova temporada de recollida de la saba es canvien les pipetes que s’introdueixen en els arbres i cada 10 anys s’ha de canviar tota la xarxa de tubs.

 

Com a dades curioses ens van explicar que per tal de fabricar un litre de xarop es necessiten entre 30 i 40 litres de saba, i aquí generalment es ven el producte final en llaunes de mig litre. D’aquest 3% de sucre que conté la saba un cop extreta de l’arbre, al final del procés el xarop passa a tenir-ne un 66%.

 

El principal producte que es fabrica durant la temporada és el xarop d’auró, que sol ser el més utilitzat, però també es fabriquen caramels, mantega, sucre, gelats, entre d’altres, tots amb aquest gust dolç tant significatiu d’aquest producte. Es poden preparar centenars de plats amb el xarop, només heu de fer que connectar-vos a internet i ho veureu vosaltres mateixos.



Alguns dels productes que s'obtenen del xarop d'auró
Foto extreta d'internet

 

 

Aquí s’acaba la nostra estada a Neuville, el pròxim destí es l’Île d’Orléans, una illa situada al mig del riu Sant Llorenç al nord de la ciutat del Quebec.

Anem a fer una mica el pagès!

El "bungalow" on ens allotjem actualment
Foto de P. Tarrés

La nostra nova destinació, després de deixar enrere el poble de Saint-Denis-de-Brompton, és un petita vila anomenada Neuville (4000 habitants). Coneguda per les seves grans extensions de cultius de blat de moro, aquest poble es troba situat a vint minuts al sud de la ciutat del Quebec, al costat del riu Sant Llorenç. La nova casa on estem vivint es troba just entre mig d’aquesta població i un altre poble anomenat Pont-Rouge. Les principals activitats econòmiques d’aquesta zona son l’agricultura i l’explotació forestal (hi ha una gran quantitat de boscos per la zona, com al llarg de tot Canadà). La nostra nova llar es troba situada en una carretera secundària voltada per immensos arbres, on es troben alguns veïns a banda i banda d’aquesta.

 

Un dels tres horts
Foto de P. Tarrés

En aquest nou lloc les tasques a dur a terme han canviat totalment en comparació amb la primera família amb la que estàvem. La nova família es dedica, principalment, a l’explotació forestal, bàsicament a la tala i venda de llenya usada per escalfar les llars durant els durs hiverns que aquí tenen. Disposen de moltes propietats al llarg de tot el carrer, la majoria boscos, que els ha cedit l’avi perquè mantinguessin. Al veure que totes aquestes propietats estaven plenes de bona fusta van decidir començar a explotar-les. Com a afició i forma d’autosuficiència, disposen de tres grans horts ecològics, gallines per al consum d’ous i pollastres. Amb els productes que obtenen dels horts i la carn dels pollastres intenten subsistir durant l’hivern evitant realitzar compres tant massives al supermercat. Per raons climatològiques la temporada de sembra i recol·lecta es molt més curta que a casa nostra, va des de finals de maig fins a mitjans de setembre, i es en aquesta època quan planten tots els vegetals alhora. Els excedents dels vegetals i la carn dels pollastres els venen, no per treure’n un gran benefici sinó almenys per cobrir despeses.

 

Els pollastres aquí campen al seu aire
Foto de P. Tarrés

Aquí fem feines molt variades. De bon matí ens ocupem de comprovar que les gallines i els pollastres disposen d’aigua i menjar i els deixem anar a l’aire lliure perquè es passegin per la finca fins a la nit, moment en que els portem cap a dormir. La feina a l’hort ens ocupa la major part del temps: regar, sembrar, replantar, treure males herbes i femar son algunes de les principals tasques. L’altre gran sector de treball, per dir-ho d’alguna manera, és la tala i emmagatzematge de la llenya que encara queda per vendre. Aquí la temporada de tala es realitza durant l’hivern degut a que les condicions son més favorables per treballar. També anem realitzant petits i grans projectes que la família tenen en ment: la reconstrucció d’un petit magatzem per les eines, la construcció d’una habitació al soterrani per guardar i mantenir tots els vegetals recol·lectats durant la temporada, la matança i neteja dels pollastres, la neteja d’algunes parts del bosc que no s’havien realitzat durant l’hivern i també altres tipus de feines de manteniment i neteja dels edificis i terrenys. Hi ha molta feina a fer però mica en mica anem fent i sobretot aprenem coses noves que no dubto a posar en pràctica algun dia o altre.

 

El riu que passa per Pont-Rouge
Foto de P. Tarrés

Ja se que sona molt cansat tot això però no es pas tot el dia així, també tenim els nostres moments de calma i tranquil·litat. Durant les estones lliures fem força vida amb la família amb els quals intercanviem les tradicions de les nostres cultures. Agafem el parell de bicis que tenen per aquí i anem fent quilometres per tota aquesta zona i quan podem fem alguna escapada a la ciutat del Quebec on hi ha molt per visitar. Al costat de Pont-Rouge hi ha un petit afluent del riu Sant Llorenç que té molt bones zones de bany, però s’ha de vigilar amb els corrents que solen ser força forts.

 

Continuem envoltats de naturalesa i aprofitem al màxim per gaudir-ne dia a dia.
 

Prou d’escriure tant, mireu-ho vosaltres mateixos tot això...

 



El petit jardí botànic
Foto de P. Tarrés



 



El principal i més gran dels tres horts
Foto de P. Tarrés



 





 



El nostre vehicle de treball (per carregar la llenya i moure's es el millor)
Foto de P. Tarrés



 



Estem al moment en que ja es comencen a recol·lectar els primers vegetals
Foto de P. Tarrés



 



El segon hort: mongetes, pastanagues i raves
Foto de P. Tarrés



 



El tercer dels horts: mongetes i patates
Foto de P. Tarrés



Va ser un dia molt llarg netejant tots els pollastres
Foto de P. Tarrés



No patiu, van tenir una molt bona vida
Foto de P. Tarrés

Relaxar-se davant del foc aquí es molt comú (costa de creure en ple mes de juliol, però algunes nits refresca tant que hem d'encendre l'estufa del bungalow)
Foto de P. Tarrés




 

Ben aviat, abans d'acabar la nostra estada a Neuville, podreu veure la nostra visita a una petita fàbrica de xarop d'auró (sirop d'érable/Maple syrup), el producte dolç per excel·lència produït única i exclusivament a Canadà.