Anem a fer una mica el pagès!

El "bungalow" on ens allotjem actualment
Foto de P. Tarrés

La nostra nova destinació, després de deixar enrere el poble de Saint-Denis-de-Brompton, és un petita vila anomenada Neuville (4000 habitants). Coneguda per les seves grans extensions de cultius de blat de moro, aquest poble es troba situat a vint minuts al sud de la ciutat del Quebec, al costat del riu Sant Llorenç. La nova casa on estem vivint es troba just entre mig d’aquesta població i un altre poble anomenat Pont-Rouge. Les principals activitats econòmiques d’aquesta zona son l’agricultura i l’explotació forestal (hi ha una gran quantitat de boscos per la zona, com al llarg de tot Canadà). La nostra nova llar es troba situada en una carretera secundària voltada per immensos arbres, on es troben alguns veïns a banda i banda d’aquesta.

 

Un dels tres horts
Foto de P. Tarrés

En aquest nou lloc les tasques a dur a terme han canviat totalment en comparació amb la primera família amb la que estàvem. La nova família es dedica, principalment, a l’explotació forestal, bàsicament a la tala i venda de llenya usada per escalfar les llars durant els durs hiverns que aquí tenen. Disposen de moltes propietats al llarg de tot el carrer, la majoria boscos, que els ha cedit l’avi perquè mantinguessin. Al veure que totes aquestes propietats estaven plenes de bona fusta van decidir començar a explotar-les. Com a afició i forma d’autosuficiència, disposen de tres grans horts ecològics, gallines per al consum d’ous i pollastres. Amb els productes que obtenen dels horts i la carn dels pollastres intenten subsistir durant l’hivern evitant realitzar compres tant massives al supermercat. Per raons climatològiques la temporada de sembra i recol·lecta es molt més curta que a casa nostra, va des de finals de maig fins a mitjans de setembre, i es en aquesta època quan planten tots els vegetals alhora. Els excedents dels vegetals i la carn dels pollastres els venen, no per treure’n un gran benefici sinó almenys per cobrir despeses.

 

Els pollastres aquí campen al seu aire
Foto de P. Tarrés

Aquí fem feines molt variades. De bon matí ens ocupem de comprovar que les gallines i els pollastres disposen d’aigua i menjar i els deixem anar a l’aire lliure perquè es passegin per la finca fins a la nit, moment en que els portem cap a dormir. La feina a l’hort ens ocupa la major part del temps: regar, sembrar, replantar, treure males herbes i femar son algunes de les principals tasques. L’altre gran sector de treball, per dir-ho d’alguna manera, és la tala i emmagatzematge de la llenya que encara queda per vendre. Aquí la temporada de tala es realitza durant l’hivern degut a que les condicions son més favorables per treballar. També anem realitzant petits i grans projectes que la família tenen en ment: la reconstrucció d’un petit magatzem per les eines, la construcció d’una habitació al soterrani per guardar i mantenir tots els vegetals recol·lectats durant la temporada, la matança i neteja dels pollastres, la neteja d’algunes parts del bosc que no s’havien realitzat durant l’hivern i també altres tipus de feines de manteniment i neteja dels edificis i terrenys. Hi ha molta feina a fer però mica en mica anem fent i sobretot aprenem coses noves que no dubto a posar en pràctica algun dia o altre.

 

El riu que passa per Pont-Rouge
Foto de P. Tarrés

Ja se que sona molt cansat tot això però no es pas tot el dia així, també tenim els nostres moments de calma i tranquil·litat. Durant les estones lliures fem força vida amb la família amb els quals intercanviem les tradicions de les nostres cultures. Agafem el parell de bicis que tenen per aquí i anem fent quilometres per tota aquesta zona i quan podem fem alguna escapada a la ciutat del Quebec on hi ha molt per visitar. Al costat de Pont-Rouge hi ha un petit afluent del riu Sant Llorenç que té molt bones zones de bany, però s’ha de vigilar amb els corrents que solen ser força forts.

 

Continuem envoltats de naturalesa i aprofitem al màxim per gaudir-ne dia a dia.
 

Prou d’escriure tant, mireu-ho vosaltres mateixos tot això...

 



El petit jardí botànic
Foto de P. Tarrés



 



El principal i més gran dels tres horts
Foto de P. Tarrés



 





 



El nostre vehicle de treball (per carregar la llenya i moure's es el millor)
Foto de P. Tarrés



 



Estem al moment en que ja es comencen a recol·lectar els primers vegetals
Foto de P. Tarrés



 



El segon hort: mongetes, pastanagues i raves
Foto de P. Tarrés



 



El tercer dels horts: mongetes i patates
Foto de P. Tarrés



Va ser un dia molt llarg netejant tots els pollastres
Foto de P. Tarrés



No patiu, van tenir una molt bona vida
Foto de P. Tarrés

Relaxar-se davant del foc aquí es molt comú (costa de creure en ple mes de juliol, però algunes nits refresca tant que hem d'encendre l'estufa del bungalow)
Foto de P. Tarrés




 

Ben aviat, abans d'acabar la nostra estada a Neuville, podreu veure la nostra visita a una petita fàbrica de xarop d'auró (sirop d'érable/Maple syrup), el producte dolç per excel·lència produït única i exclusivament a Canadà.

 

 

 

 

 

 

 

 

El Parc Nacional de Mont-Orford

Els últims dies de la nostra estada a la zona dels Cantons de l’Est vam poder gaudir de l’experiència de passar un parell de nits al Parc Nacional del Mont-Orford, situat  a uns vint minuts del poble de Saint-Denis-de-Brompton. Aquest es un dels 24 parcs nacionals que existeixen a la província del Quebec sota la direcció de la Société des établissements de plein air du Québec (Sépaq), i esperem que aquest no sigui l’únic que visitem, perquè durant el nostre recorregut en trobarem més.

 

La nostra parcel·la just enmig del bosc
Foto de P. Tarrés

El parc disposa de diverses zones d’acampada, nosaltres vam triar la que hi ha al costat del Llac Stukely, bàsicament per la proximitat de diverses rutes per realitzar a peu dins del parc. Al arribar ens vam dirigir cap a la parcel·la que se’ns havia assignat, un tros de terra prou gran per encabir-hi dues o tres tendes i un vehicle, amb una taula de pícnic i un foc a terra. Aquesta es el tipus de parcel·la estàndard i més econòmica, a mesura que s’hi afegeixen serveis (electricitat, aigua potable...) augmenta el preu. Però com que nosaltres anàvem amb una tenda de campanya, dues maletes i una nevera portàtil amb aquest espai ja en teníem prou. Hi ha dos altres tipus d’allotjament, les tendes Uttopia i els bungalows, però aquests ja piquen una mica més la butxaca. Totes les parcel·les estan rodejades d’arbres, no s’ha alterat gaire l’aspecte natural de la zona, excepte per la construcció de camins i caminets per desplaçar-se a peu i amb cotxe per l’interior del parc.

 

La part de les normes establertes pel Sépaq dona molt de què parlar, però us en faré un breu resum. Principalment el que es pretén es mantenir la flora i la fauna intocables, permetent a la gent conviure-hi uns dies amb el màxim respecte possible. És per això que no està permès maltractar qualsevol arbre o arbust (varis cartells avisen que esta prohibit caminar pel mig del bosc, que per fer-ho cal seguir els camins habilitats i establerts de les rutes). Tampoc es pot maltractar o alimentar cap dels animals que habiten en la zona, en aquest aspecte vam incomplir indirectament la normativa. Ens van advertir fent el check-in que durant la nit tinguéssim cura de tancar el menjar dins el cotxe per evitar la curiositat dels ossos rentadors (raton laveur), però com no teníem cotxe vam decidir deixar el menjar a fora de la tenda (també per falta d’espai) amb la nevera i una maleta. Quan a mitja nit el crit de la naturalesa em va fer sortir de la tenda per visitar els lavabos vaig trobar el primer curiós al costat de la nevera. Vam comprovar que la nevera no havia estat oberta i vam entrar la maleta a la tenda per precaució, però ja era massa tard. Ens vam adonar que ja ens havia fotut 5 croissants de dins d’una caixa precintada i també s’havia acabat les patates de bossa. Total que quan pensàvem que feia la seva primera visita, realment ja portava força estona sopant a la nostra salut i a més ho havia dit als seus col·legues que van tornar més tard a veure si arreplegaven alguna cosa més. Vam subestimar aquests animals des d’un bon principi i en realitat són mes intel·ligents del que ens pensem. 

El famós os rentador que es troba molt sovint pels boscos del Quebecç
Imatge extreta d'internet



La gent compleix tota la normativa al peu de la lletra, no deixen brossa pel terra, respecten la natura i respecten les hores de descans dels altres campistes (cosa que en molts càmpings això no es possible). A casa nostra estem acostumats a un altre tipus de càmpings més convencionals i funcionals (aquí també n’hem trobat).

 

Què fer en el parc

Les activitats a realitzar en aquest parc són molt variades, per a tots els gustos i públics. Per tots aquells que busquen unes vacances relaxades hi ha una àrea de bany habilitada al costat del llac Stukely amb amplis espais verds per fer-hi pícnic. Des d’aquest espai pots llogar piragües, pedals i canoes per recórrer el llac o també pots portar les embarcacions que tens a casa per utilitzar-les aquí. Durant la setmana, des del centre de serveis d’aquest camping, es duen a terme diverses activitats per a tota la família, algunes encarades als més petits i altres als més grans: xerrades sobre flora i fauna, explicacions d’històries al voltant d’una foguera, tallers d’artesania, entre d’altres. Per a tots aquells amants de l’excursionisme i el ciclisme s’ofereixen una sèrie de rutes que permeten visitar tots els racons del parc. Algunes de les rutes es poden fer durant tot l’any, però algunes queden limitades a l’hivern degut a les fortes nevades.

Zona d'activitats i serveis del llac Stukely
Foto de P. Tarrés

 

Étang-Fer-de-Lance
Foto de P. Tarrés

El primer dia vam decidir fer una ruta petita i senzilla, una passejada fins a l’Étang-Fer-de-Lance. Es tracta d’una ruta circular de 3,5 km amb una durada de menys d’una hora que et condueix fins a uns aiguamolls. L’endemà ens vam aixecar amb ganes de fer una ruta més llarga que ens portes per enmig d’aquests boscos i muntanyes de la zona. Vam triar la ruta que et porta fins al Pic de l’Ours (740m). La ruta anava enfilant la muntanya entremig dels arbres a través d’un camí petit i irregular però molt ben senyalitzat, era impossible perdre’s. Pel camí ens vam aturar a dos miradors que cada vegada et donaven una major perspectiva dels voltants. Després de 3 hores vam arribar al Pic de l’Ours des d’on se’ns presentava una vista panoràmica de 360º de tota la zona: el llac Stukely, l’Étang-Fer-de-Lance, el Mont-Orford (el pic més alt de la zona amb 830m), el Mont-Chauve (600m) i el llac Fraser. El descens va ser molt més ràpid, però més cansat perquè les nostres cames ja no responien igual que a l’inici de la caminada. L’últim dia al càmping vam decidir agafar la tovallola i passar el dia banyant-nos i descansant al llac.

Vista panoràmica des del Pic de l'Ours
Foto de P. Tarrés

 

Esperem que durant la nostra estada per Quebec podem tornar a visitar un altre d’aquests parcs nacionals.

 

No us atabalo més amb paraules, posem-hi algunes fotos...

 

 

La petita platja que hi ha al llac Stukely
Foto de P. Tarrés

El camí cap al Pic de l'Ours
Foto de P. Tarrés 

Vista del Mont-Orford des del cim del Pic de l'Ours
Foto de P. Tarrés

El descens del Pic de l'Ours va ser més ràpid però més cansat
Foto de A. Casademont

Una altra de les postes de sol rogenques que ens trobem per aquí
Foto de P. Tarrés

El millor de la nit era el foc a terra i els famosos marshmallows
Foto de P. Tarrés

 

La nostra estada  a Saint-Denis-de-Brompton s'ha acabat, la pròxima entrada ja la faré des de la nostra nova ubicació: el petit poble de Neuville, situat a 20 minuts al sud de la ciutat del Quebec.

 

Benvinguts als Cantons de l'Est

La casa vermella
Foto de P. Tarrés

Deixem enrere Mont-real per dirigir-nos cap a la zona dels Cantons de l’Est. Durant tot el trajecte ens envolten immensos prats verds i algunes cases i granges aïllades. Després d’una hora i mitja de viatge arribem al nostre destí un petit poble anomenat Saint-Denis-de-Brompton, amb una població d’uns 3.400 habitants. El que seria el centre del poble esta format per llargs carrers amb cases a banda i banda, pocs negocis i envoltat per bosc i camps. Nosaltres ens dirigim cap als afores del centre, on ens espera la família amb la qual viurem un mes i mig. Sorpresos per la calma i l’ambient natural que es respira en aquesta zona entrem per una carretera secundaria que rodeja un preciós llac fins a arribar a una immensa casa vermella enmig del bosc. Aquí comença la nostra primera experiència: intercanvi de feina per menjar/allotjament = convivència i coneixement de la cultura quebequesa + intercanvi d’experiències i aprenentatge.

 

Treballar una mica a canvi de menjar i aixopluc!!

El nostre dia a dia en aquest nou indret transcorre d’una manera molt ràpida, no ens adonem que passen els dies. Però no es que ens dediquem a viure de l’aire i a contemplar sinó que per dormir en un bon llit i poder gaudir de tres àpats al dia estem realitzant tot tipus de tasques de manteniment dins i fora de la llar, d’això es del que es tracta aquests tipus d’intercanvis. Es pot dir que fem tot tipus de feines de manteniment (tampoc molt complexes): producció hortícola per a particulars, jardineria, pintura, aplicació de tractaments en la fusta, reparació de mobiliari i cuidar i entretenir la mainada de la casa, i més ara que ja estan en plenes vacances d’estiu.

Exportar la cuina catalana amb els ingredients que tenim per aquí també està en les nostres tasques diàries, tot i que aquí mengen molt sa i comencem a trobar a faltar alguns plats que menjàvem a casa, però tot es pot aguantar. Amb motiu de la celebració de l’aniversari d’un dels petits vam elaborar un reguitzell de plats de la nostra cuina que van deixar bocabadats tota aquesta gent (tot i que mengen molt poc per aquí). El menú estava compost per truites de patata i ceba, coques de recapta, una paella, com a petició popular, i per postres crema catalana. Algun dia pretenem fer pa amb tomàquet però no son gaire amants dels embotits a més que al supermercat no trobes ni la meitat del ventall d’embotits de les nostres terres, alguns que s’hi assemblin si, però no es el mateix i això tot català ho sap.

Això si que son un bon parell de coques de recapta
Foto d'A. Casademont

Un mateix se sent realitzat fent tasques tant senzilles com arreglar una porta, preparar un àpat o fer una cistella de basquet pels petits i més s’hi t’ho agraeixen constantment.

 

Un entorn que no deixa a ningú indiferent

Es pot dir que la situació d’aquesta urbanització en la que ens trobem es molt privilegiada. Es tracta d’una zona aïllada però alhora propera al poble de Magog i la capital dels Cantons de l’Est, Sherbrooke, els quals tenen tots els serveis necessaris per als habitants tant sols a mitja hora en cotxe des d’on ens trobem. El principal problema es aquesta mitja hora, obligatòriament l’has de fer amb cotxe, no hi ha transport públic en les immediacions d’aquestes poblacions. La urbanització està construïda en un entorn boscós al costat del llac Montjoie. El principal inconvenient es que si no tens una propietat just al costat del llac no en pots gaudir. És per això que en aquesta zona els preus de les cases poden assolir unes xifres desorbitades, anant des dels 500.000 a 1.000.000 de dollars canadencs (CAD). Però ja se sap que tots aquests plaers costen molts calers. La majoria de veïns pot presumir de tenir un bon jardí i alguns també una bona horta, hi ha gran afició a la jardineria i hi dediquen moltes hores.

Les illes i les seves respectives casetes on pots passar la nit
Fotos de P. Tarrés

El gran protagonista de la zona és el llac Montjoie, ens han explicat que es ecològic perquè els arbres que l’envolten el protegeixen de la pol·lució mantenint l’aigua més neta i apte per al consum humà. S’emplena per conductes subterranis naturals (igual que l’estany de Banyoles). Està totalment prohibit tallar algun arbre, tant dels del costat del llac com dels terrenys més a l’interior (només aquells veïns que tenen una casa al costat del llac poden habilitar una zona de bany no més ample de 2,5 metres) i qui ho incompleixi s’arrisca a una multa de 1000 CAD (uns 730 euros). Ofereix un bon ventall d’activitats a realitzar-hi i que nosaltres no dubtem a fer-les en les nostres estones lliures. Hi ha dues petites illes al centre que antigament formaven part d’una carena muntanyosa que va quedar inundada amb la formació del llac. T’hi pots acostar amb una barca i fer-hi nit en unes casetes de fusta que hi ha a cadascúna (tot hi ser de propietat privada, estàn a disposició de veïns i amics). La pesca es una de les grans aficions en aquesta zona. Anualment es celebra un concurs de pesca entre tots els veïns del llac. Nosaltres també hem tingut la oportunitat de pescar bones peces. Sortosament també vam poder assistir a la repoblació anual del llac on s’hi van dipositar 500 truites arc iris (truite arc-en-ciel), una de les varietats que hi ha. Entre tots els veïns compren la mateixa quantitat cada any a una petita piscifactoria que hi ha a la zona i els dipositen al llac perquè creixin i es reprodueixin. La vela i el caiac son dues altres activitats molt practicades.

Panoràmica del llac Montjoie
Foto d'A. Casademont

 

Aquesta no es una zona que es pugui titllar de típicament turística, que un visita quan va de viatge a la província del Quebec. Però si nosaltres no estiguéssim realitzant un viatge d’aquest tipus no l'hauríem conegut mai ni hauríem pogut gaudir-ne com ho estem fent en aquests moments.

 



 

Algunes fotos més per qui s'hagi cansat de llegir...

Els horts en els quals hem estat treballant
Foto d'A. Casademont

 

El cicle de la vida (estaven collonuts!!!)
Fotos de P. Tarrés

 



Posta de sol des del llac Montjoie
Foto de P. Tarrés

 

Dia de Saint Jean, patró del Quebec (24 de juny: celebració molt similar a la de Catalunya, amb petards i grans fogueres)
Foto d'A. Casademont



 

 

Construcció d'un llenyer
Fotos d'A. Casademont

 



Construcció d'una cistella de bàsquet
Foto d'A. Casademont

 

Sempre hi ha lloc per un esmorzar com cal
Foto de P. Tarrés

Pròximament coneixerem el parc natural del Mont-Orford (un dels 24 parcs nacionals existents a la província del Quebec).

Primera parada: Mont-real

El viatge començava a la ciutat de Mont-real on passaríem els primers tres dies abans d’instal·lar-nos durant el mes de juny a la població de Saint-Denis-de-Brompton (situada a una hora i mitja a l’est de Mont-real).

Montreal és una ciutat on regna la calma i la tranquil·litat. Costa de creure que amb un total de 4 milions d’habitants a la seva àrea metropolitana el bullici de gent pel carrer no es noti i el tràfic sigui mínim, totalment diferent a la vida i l’ambient de Barcelona (per citar un exemple que ens es proper i ben conegut). El centre es caracteritza per la seva activitat econòmica i financera formada per una sèrie de grans gratacels envidriats i amb un cert aire antiquat. L’altre gran interès d’aquest centre es la seva part comercial. De la fusió d’aquestes dues principals activitats i atractius en sorgeix el que es coneix com el Mont-real sota terra (senyalitzat a les entrades dels respectius edificis amb les sigles RES). Aquí es on descobreixes on esta la verdadera vida de la ciutat, però que no vam poder apreciar en tot el seu esplendor degut que durant aquesta època de l’any el temps permet circular més pel carrer, a diferència de la temporada de tardor i hivern. Es tracta d’una sèrie d’edificis interiors que es comuniquen entre ells per quilometres i quilometres de passadissos subterranis, és com caminar pels passadissos de connexió del metro. En aquests edificis hi pots trobar de tot: oficines, hotels, cinemes, centres comercials, àrees de restauració i fins hi tot una pista de patinatge sobre gel oberta tot l’any.



Imatge d'un dels centres comercials (RES) de la ciutat
Foto d'A. Casademont

Marché Bonsecours, antic ajuntament
Foto de P. Tarrés

Allunyant-nos del centre ens vam acostar a la part vella, des d’on els francesos van començar a construir la ciutat a mitjans del segle XVII al costat del riu Sant Llorenç. L’arquitectura dels carrers i els edificis ens fa pensar més en una ciutat francesa europea que no pas nord-americana. És on es concentra la major part de les típiques botigues de souvenirs, restaurants més atractius per als qui tenen les butxaques plenes i edificis emblemàtics com l’antic ajuntament, convertit en un mercat interior permanent i l’església Notre-Dame, entre d’altres.

 

 

Moltes grans ciutats tenen les seves zones verdes per aquelles persones que busquen un lloc per realitzar una desconnexió momentània. Madrid té el Parque del Retiro, Nova York te el Central Park i Mont-real te el parc de Mont-Royal. Es tracta d’una petita muntanya ideal per anar a córrer, caminar o simplement relaxar-se en els jardins que es troben al costat del petit llac artificial dels castors. Al cim d’aquesta muntanya hi ha un mirador des d’on es pot apreciar tot l’skyline de Mont-real, unes vistes espectaculars si enganxes un bon dia.



Vista del centre de Mont-real des del cim del Mont-Royal
Foto d'A. Casademont

 

Està molt ben cuidada, neta i amb zones enjardinades ben mantingudes. El tema de la seguretat ciutadana, no es com certes ciutats europees que veus policia armada per totes les cantonades (deixant de banda la situació d’alerta terrorista que es viu avui dia). En el cas de Mont-real costa de trobar un agent pel carrer i els pocs que hi ha passen desapercebuts perquè no vesteixen amb el típic uniforme i gorra policials.
 

Pintures a les façanes del Barri Llatí
Foto de P. Tarrés

En definitiva, Mont-real sorprèn perquè no sembla que estiguis en una gran ciutat com les que tots coneixem. Potser es per això que la gent que veus pel carrer no s’aprecia que vagin estressats, ni amb presses, ni corrents, sinó que el seu dia a dia transcórrer amb tranquil·litat (o això es el que sembla ens va semblar).

 

 

 

 

 

 

 

Pròximament descobrirem la zona dels Cantons de l’Est, la seva gent i la seva cultura.

L'inici del viatge

El meu nom és Adrià i juntament amb la meva parella, la Paula, hem emprés un viatge durant sis mesos per la província del Quebec, Canadà.

Des de les nostres poblacions natals, Porqueres i Salt, vam començar a rumiar la idea d’un canvi d’aires a principis d’aquest any. Finalment el destí seleccionat va venir de la mà de diferents motius: el desig per gaudir d’aquells estanys i rius envoltats per grans extensions de boscos i prats verds, l’afany per conèixer una cultura totalment nova i desconeguda per a nosaltres i, per últim, la idea de conviure i aprendre de les diferents persones que coneixeríem.

Però la teoria era molt fàcil des de l’altre banda de l’Atlàntic, calia començar a buscar la manera de subsistir durant sis mesos sense causar grans estralls en els nostres comptes bancaris, sabent que anàvem a un país on el nivell de vida era elevat i entràvem com a turistes (essent inviable treballar legalment). La solució se’ns va presentar a través de  l’intercanvi de treball per allotjament i manutenció. Aquest sistema no es basa únicament en treballar per algú sinó que va més enllà, es tracta d’oferir el teu coneixement i habilitats en allò que coneixes i saps fer i també estar disposat a treballar i adquirir nous coneixements en tot allò desconegut. El ventall de feines que pots introduir-te i realitzar es molt ampli: horticultura ecològica, manteniment de la llar, producció artesanal, atenció turística, tenir cura d’infants, construcció i manteniment en particulars, entre d’altres. Així doncs vam començar a traçar la ruta pel Quebec, partint de Montreal, a partir dels contactes establerts amb diverses persones amb les quals ens interessava realitzar aquestes estades.
 

Vista aèria de la provincia del Quebec
Fotografia d'A. Casademont

El que pretenc amb aquest blog es transmetre el descobriment i coneixement de la província canadenca del Quebec, en la major part que em sigui possible, a partir de la meva exploració però sobretot gràcies a l’ajuda i guiatge de la gent del lloc. No pretenc que sigui el típic blog de viatges que directament t’explica com preparar el viatge (la paperassa i aspectes legals), què visitar, on dormir, on menjar i que comprar. Per a tot això hi ha magnifiques guies o un mateix es prou capaç de traçar una ruta utilitzant l’ajuda de diversos mitjans. Indirectament si que pot esdevenir un senzill referent d’alguns indrets a visitar, però més que això vull transmetre, a través d’aquestes línies, el nostre contacte amb la gent, la terra i la cultura. De ben segur que aquesta esdevindrà una experiència positiva per a nosaltres i qui sap potser algú més s’anima a provar aquest sistema de viatge.